Gemma Marchena
Gemma Marchena (Gütersloh, Alemanya, 1977) ha treballat a diferents mitjans, com a periodista freelance i des de 2019 és redactora del diari Última Hora. El 2016 va presentar el seu primer llibre, ‘El pozo’, un relat de terror i ciència-ficció amb la crisi econòmica de 2010 com a rerefons. Ja prepara la seva segona novel·la, un conte il·lustrat i col·laboracions en diversos recopilatoris.
Pregunta.- Què duu a un periodista a agafar l’ordinador i posar-se a escriure alguna cosa més que notícies? Com va ser aquest procés?
Resposta.-En realitat jo volia ser abans escriptora que periodista. Els meus pares van emigrar a Alemanya i van treballar 14 anys en el Grup Bertelsman, a les fàbriques de discos i llibres de Gütersloh. D’aquí ve que a ca meva hi hagués llibres i vinils en quantitats industrials. Així que podria dir-se que sóc filla d’uns obrers culturals que van decidir tornar a Espanya, en aquest cas Mallorca, per enyorança.
Vaig haver de ser pràctica molt aviat i amb 13 anys ja sabia que no es pot viure de la literatura. El meu hàbitat natural a Andratx, on em vaig criar, va ser la biblioteca, el videoclub i el quiosc: aquestes van ser les meves finestres a altres mons. Quan vaig acabar Selectivitat, podia triar entre posar-me a treballar en el sector turístic, tal com feien la majoria dels meus amics, o estudiar Periodisme, que s’assemblava bastant al que m’agradava: escriure, llegir i estar informada. Així que no va haver-hi una vocació periodística, sinó literària.
A ca meva jo no podia plantejar que volia dedicar-me a l’escriptura per un tema econòmic i perquè m’haurien titllat de boja. Tot i així, des que era adolescent vaig fer molts cursos d’escriptura creativa, novel·la i conte en els tallers Fuentetaja, que tenen una llarga tradició en formació literària i després a l’Escola d’Escriptors. Vaig guanyar diversos premis literaris i quan vaig entrar en la universitat vaig parar d’escriure. Havia de treballar per a pagar-me els estudis i ja no em quedaven forces, ni ànims.
Va ser arran de la defunció del meu germà, fa ja quinze anys, quan em vaig adonar que la vida s’escapa quan un menys l’espera. Que és cert que cal omplir la nevera i pagar la hipoteca, i a sobre amb una professió apassionant. Crec que no sabria fer una altra cosa. Però després arribo a casa i canvio el xip. Quan escric literatura no necessito aferrar-me a la realitat, ni sustentar-me en dades. En aquest moment jo dicto les normes i és una sensació molt poderosa.
P.- ‘El pozo’ barreja terror, crítica social i ciència-ficció, per què Gemma Marchena va triar aquest gènere per a la seva primera novel·la?
R.- Una no pot evitar mirar amb ulls propis en escriure. El terror i la ciència-ficció em vénen de Julio Cortázar, de Borges, de Stephen King o la immensa Ana María Matute. També del cinema i en VHS hi havia veritables joies que em van divertir moltíssim. La crítica social em ve de la visió periodística. Andratx va ser durant molts anys un dels llocs amb un sector de la construcció hiperbòlic. En aquest ecosistema va haver-hi joves que van guanyar molts diners. Jo mateixa era testimoni de com a coneguts meus triplicaven el meu sou, mentre jo continuava barallant per un contracte de llarga durada. I llavors, tot es va desplomar. ‘El pozo’ té tints fantàstics, però hi ha molta veritat aquí dins: com un poble que ho tenia tot de sobte es troba amb una abundància que s’ha esfumat i els deutes ofeguen a molts. No és una cosa que passés exclusivament a Andratx, simplement vaig escriure del que coneixia. Confio que s’hagin esmenat els errors del passat.
El boca-orella
P.- Està contenta de la rebuda en les llibreries? El seu llibre va arribar fins a on volia?
R.- Els meus editors són d’Extremadura i Màlaga i de seguida van connectar amb la història malgrat que em semblava que era molt local. Però el sentiment d’ira, de tristesa o d’enyorança són universals, així que podia aconseguir una connexió amb qualsevol que hagués viscut el boom de la construcció i després veiés com es desplomava tot.
Em compten des de l’Editorial Applehead Team que s’ha venut bé en la Península i que a Mallorca, i sobretot a Andratx, ha funcionat de manera extraordinària, la qual cosa després de tot em fa una il·lusió terrible. La premissa és una mica salvatge: els veïns d’Andratx sofreixen un atac de bogeria col·lectiva i es llancen a una cacera en 48 hores de calor i horror. En certa manera, em recorda a l’ira a twitter o l’allau de persones que van córrer al supermercat a comprar per paper de vàter just a l’inici de la pandèmia. Als meus veïns d’Andratx els va resultar molt divertit i em conten que van començar a circular còpies del llibre en PDF. És bonic veure l’interès i la bona rebuda d’una primera obra.
‘El pozo’ s’ha venut gràcies al boca-orella i porta un llarg recorregut. Encara aquesta mateixa setmana m’escriu gent que ha llegit el llibre: cinc anys després de treure’l! Però és que jo em trobo amb llibres estupends vint anys després que s’editàssin i la seva història segueix igual de vigent. Jo, que sóc impacient i acostumada a escriure de pressa i publicar l’endemà en el periòdic, m’he trobat amb uns terminis molt llargs en la literatura. Els meus editors em diuen: la vida d’un llibre és llarga. I tenen raó. Deu anys després d’escriure les primeres línies, ‘El pou’ em continua donant petites alegries.
El llibre ha arribat més lluny del que m’imaginava i encara li queda corda. Enguany hi haurà un rellançament i crec que ara està el terreny adobat per a aquesta obra. Fa deu anys era rar trobar a una autora que escrivís sobre terror i ara hi ha noms fantàstics i reconeguts com Mariana Enríquez, Mónica Ojeda o Carmen Maria Machado. Crec que és un bon moment per a aquest gènere i se li està prenent de debò: a través dels malsons també es descriu la realitat.
Crisi
P.- La crisi econòmica i social que vivim a Mallorca després de la crisi econòmica de 2010 és la base de la seva primera novel·la, està prenent notes de l’actual crisi sanitària i econòmica per la qual estem passant?
R.- Quan va arrencar la pandèmia tenia la sensació de viure en aquest llibre de terror que sempre hem llegit. Em ve al capdavant ‘Apocalipsi’ de Stephen King. Ara mateix estem massa immersos en la tempesta per a ser conscients del que ens ha passat. Han sorgit molts llibres del confinament, però és que ara aquesta etapa ens sembla la prehistòria. Aquesta pandèmia deixarà empremta i ens passarà factura en els pròxims anys. Crec que primer cal sortir d’aquesta, estem massa ocupats fent braçades per surar. Després caldrà rumiar i digerir aquesta experiència. No hi ha dubte que el virus, encara que a alguns no ens hagi contagiat, ens ha mutat, com ho va fer el 11-S o la crisi del 2008. Encara així, crec que no hem sortit de la Gran Recessió: és una nova sacejada que estreny encara més les rosques. Inevitablement aquesta realitat se’m contagia en les pàgines i ja està supurant en escriure.
Conciliació familiar
P.- Periodista, mare de dues nenes… d’on treu temps per a continuar escrivint?
R.- De dormir poc. massa poc. Elles formen part del meu univers creatiu i estic escrivint contes infantils per efecte contagi. Shirley Jackson escrivia durant les migdiades dels seus fills i Ana María Matute va tenir un silenci creatiu de vint anys (va perdre la custòdia del seu fill quan es va divorciar i va passar per una depressió), però després va tornar a la literatura amb ‘Olvidado rey Gudú’. Escatimo el temps del somni i de les poques estones que tinc lliures. Per això he decidit que em dedicaré al conte, fins que més endavant les noies creixin i sigui capaç d’encarar un projecte de més envergadura.
Petites pedres fan muntanyes
P.- Quins consells donaria a un company que vulgui fer la passa de posar-se a escriure?
R.- Petites pedres fan muntanyes. Si un company té ganes d’escriure, que ho faci. Encara que sigui amb imperfeccions, a base d’assaig i error. Crec que hi ha molts bloquejos literaris per l’interès de fer una gran obra a la primera, però jo sóc més d’escriure un primer esborrador i a partir d’aquí reescriure, corregir i tornar a reescriure. No importa el nombre d’esborranys: les novel·les i els contes s’aconsegueixen a base de capes i capes de reescriptura. Això no és periodisme, en el qual se’ns demana immediatesa. La complexitat s’aconsegueix a base de temps, reflexió i deixar reposar els manuscrits. En definitiva, que si algun col·lega vol dedicar-se a escriure, que s’armi de paciència. És una carrera de llarg recorregut en el qual guanya el que més resisteix.
Futur
P.- Han passat quatre anys des que va sortir a la venda ‘El pozo’, per a quan un nou llibre de Gemma Marchena?
R.- La pandèmia ha parat alguns projectes, encara que no he parat d’escriure. Al juny sortirà un llibre d’entrevistes que he coescrit amb altres periodistes i que havia d’haver sortit l’any passat. En 2020 vaig participar en el recopilatori ‘Paraula d’Auster’ d’Òrbita Editorial i enguany sortirà un conte infantil il·lustrat amb un dels millors il·lustradors de l’Illa. Estic amb una il·lustradora treballant per a un altre conte i a més, segueixo amb la meva segona novel·la, que he decidit segmentar en diferents veus perquè no se’m faci tan costa amunt l’escriptura. La idea és tenir acabat el primer esborrany enguany. I estic a punt de lliurar un conte basat en una pandèmia per a un recopilatori en el qual participen altres companys periodistes com Carme Moreno o Jaume Oliver.
